Què fem?
Comença un nou trimestre. El projecte que farem en l’àmbit de tota l’escola tracta sobre el món de l’espectacle. A la classe de cinquè decidim aprofundir en el món del cinema, així que comencem a parlar de pel·lícules de manera espontània, fins que la conversa sobre una pel·lícula que s’acaba d’estrenar a la pantalla gran de la nostra ciutat ens porta a parlar del doblatge. Veient l’interès que desperta el tema, proposo que la nostra aportació al projecte que farem entre tota l’escola tracti sobre el doblatge.
Per què ho fem?
D’on sorgeix la proposta per iniciar un projecte?
Una proposta en l’àmbit de tot el centre es concreta en un repte concret: com es fa un doblatge? La mestra titlla la conversa “d’espontània”, per tant, hem d’entendre que no té un propòsit previ i que l’alumnat té l’oportunitat de parlar de la seva experiència fins que arriba a un tema concret: el doblatge. Un tema que té relació amb el que anomenem transitar entre llengües.
L’interès sorgeix d’una conversa en el procés de la qual es verbalitzen dubtes i és a partir d’aquests dubtes, d’aquests interrogants inicials, que s’inicia el procés de recerca.
Què fem?
L’alumnat necessita saber els aspectes més importants que s’han de tenir en compte per fer un bon doblatge. Per això, considero important convidar un doblador de cinema professional de la ciutat: l’entrevistarem perquè ens orienti a partir de la seva experiència, i així podrem concretar quines actuacions hem de fer per aconseguir el nostre objectiu.
L’entrevista ens ha servit per aprendre:
- Com funcionen i què es fa als estudis de doblatge.
- Com ha de ser un guió de doblatge (sobre aquesta base creem una llista de control que ens servirà per revisar el guió abans de donar-lo per acabat).
- La importància del modelatge de la veu, dels silencis, de fer bé les pauses, etc.
Per què ho fem?
Sabem que el procés d’aprenentatge s’inicia amb una exploració de sabers previs (aquesta funció la mestra l’ha fet a partir de la conversa informal) i continua amb la introducció dels coneixements que poden aportar un llibre, una recerca guiada d’informació o els sabers que té qualsevol persona experta en el tema. En aquest cas, la mestra convida un doblador de cinema professional.
Però, què aporta la paraula de l’expert?
La resposta seria la següent:
- Valida i situa els interrogants plantejats a un nivell que va més enllà de l’aula. Els interrogants plantejats són els mateixos que en algun moment s’han plantejat els que ara són experts en el tema. Per tant, el tema ha adquirit una dimensió social.
- Exposa quines són les respostes que en l’actualitat es donen a aquests interrogants. En aquest cas, l’explicació de com funcionen els estudis de doblatge i com es duu a terme la pràctica amb els recursos propis de la veu.
- Aporta conceptes concrets que tenen relació amb els efectes que pot produir un ús apropiat de la veu.
Què fem?
La situació s’emmarca en l’aprenentatge de la llengua castellana per part d’un grup que fa ús del català com a llengua familiar més habitual. Decideixo que el doblatge es faci del català al castellà, amb l’objectiu que les produccions (tant el guió com el producte final) ajudin a prendre consciència de les diferències i de les similituds entre una llengua i l’altra.
Per crear els grups, ofereixo a l’alumnat un Symbaloo amb diversos tràilers en català. Els tràilers els selecciono tenint en compte els possibles interessos, l’edat de l’alumnat, i amb la intenció que hi hagi diversitat quant als gèneres cinematogràfics escollits.
A partir de la tria prèvia que he fet jo mateixa, ells hauran d’escollir el tràiler i el personatge que volen doblar.
Per què ho fem?
La mestra pren decisions en funció del context lingüístic que hi ha a l’aula. La llengua vehicular del centre i la llengua familiar coincideixen en la gran majoria de casos i, davant d’aquesta situació, proposa contrastar llengües.
El contrast entre llengües es pot fer tenint en compte nombrosos aspectes:
- la fonètica,
- el vocabulari,
- els cognats o paraules similars per la forma i el sentit en dues o més llengües. Per exemple: stella (llatí, italià), estrella (castellà) i estel (català).
- la morfologia o forma de les paraules,
- la sintaxi, o com s’ajunten les paraules per crear significats
Reflexionar a partir de l’ús o reflexionar a partir del sistema de la llengua?
Sempre que es fa ús de la llengua hi ha un nivell de reflexió, perquè repensem com podem expressar una idea, perquè plantegem preguntes sobre paraules que no entenem, etc. En la situació que comentem, la llengua es converteix en l’objectiu de la reflexió. És per això que parlem de procés metalingüístic, perquè s’observa i es treuen conclusions sobre el funcionament del mateix sistema lingüístic, en qualsevol dels nivells que hem apuntat més amunt (vocabulari, sintaxi, etc.).
Què fem?
El doblatge comença! L’iniciem preparant el guió. Però… el que semblava tan fàcil resulta que comença a comportar alguna dificultat.
Un dels tràilers és el de la pel·lícula Buscant la Dory. Veig els membres del grup debatent i els pregunto si necessiten ajuda:
Alumne 1: “Res, estem comentant que la Dory quan es torna a presentar al Hank li diu que no recorda “ni gota” del que han parlat. Però ni gota es traduiria per ni idea, no?”
Mirem el tros al qual es refereixen.
Mestra (li pregunto a l’altra alumna): “I tu creus que es traduiria per ni idea?”
Alumna 2: “Sí, però això també ho podem dir en català, no? No en tinc ni idea.”
Mestra: “Sí, en català també és correcte”.
Alumna 2: “Doncs si diu ni gota potser és perquè és un peix que viu a l’aigua i ho diu com de broma.”
Mestra: “Ah, doncs potser sí… O sigui, tu creus que el guionista de la pel·lícula volia fer una picada d’ullet a l’espectador i tothom entendria que el ni gota voldria dir ni idea, no?”
Alumna 2: “Sí!!!”
Per què ho fem?
‘Traduttore, traditore’!
Qui tradueix sempre traeix, aquesta és una dita italiana molt famosa que posa en evidència la impossibilitat de calcar una llengua a sobre d’una altra llengua. Qui tradueix es mou entre dos mons lingüístics, però també entre dos mons culturals, entre dues maneres de donar forma lingüística a la realitat. Això és el primer que percep l’alumnat quan s’inicia en el doblatge.
La locució ni gota és pròpia de les dues llengües:
Este mes no ha llovido ni gota (castellà).
Aquest mes no ha plogut ni gota (català).
Però, s’usa igual en català que en castellà? És el mateix el recorregut de les dues locucions en les dues llengües? L’alumnat constata que ni idea potser sí que té un recorregut semblant, però en el cas de ni gota no ho veuen igual.
El cas és que en castellà s’associa a quantitat. És probable que no dubtessin amb una expressió com No queda ni gota de pan, però entenen que el record no es pot associar tan fàcilment a quantitat, i per això fan dues propostes: la primera, traduir per ni idea (que per a ells no comportaria tants dubtes), i la segona, recórrer al sentit literal del mot, i entendre que la gota remet a l’entorn on es mou el peix.
El petit debat sobre una locució comporta contrastar l’abast del significat (semàntic) entre locucions pròpies de dues llengües i, també, retornar a la intenció de la persona que ha escrit el text. La reflexió sobre la llengua no va deslligada de la reflexió sobre l’ús de la llengua.
Què fem?
Continuem avançant i, en aquest mateix grup, sorgeix un altre dubte. El grup d’alumnes demana a la mestra que posi atenció a la frase “podries despertar tothom”:
Alumne 1: “Hi ha una paraula que sigui tothom en castellà? És que només ens surt dir todo el mundo.”
Mestra: “Què creieu que vol dir tothom? D’on deu venir aquesta paraula?”
Alumne 2: “Tot de tot (fa un gest amb les mans “d’englobar moltes coses”).”
Alumne 1: “I hom... d’home?”
Mestra: “Exacte!”
Alumne 1: “Però en castellà no tenen només una paraula? Ho diuen amb tres?”
Per què ho fem?
És important no resoldre de manera directa i immediata els dubtes?
La mestra no resol d’entrada, sinó que escolta el dubte i retorna una pregunta focalitzada: “D’on deu venir aquesta paraula?”. Entenem per preguntes focalitzades les que formulen un interrogant tancat sobre un tema concret. Al costat de les preguntes focalitzades, trobem les completives i les de comprovació. Les completives s’utilitzen per demanar més detalls sobre el tema, i les de comprovació per sol·licitar un aclariment.
Els tres tipus de pregunta serveixen per retornar la responsabilitat de resoldre el dubte a l’alumnat. S’ofereix un recurs per arribar a la resposta, però no s’aporta la resposta.
El fragment transcrit mostra que la mestra indica l’etimologia com a possible recurs perquè l’alumnat pugui respondre l’interrogant que han plantejat.
El pronom tothom no té una traducció al castellà; l’alumnat, de manera encertada, l’associa a todo el mundo.
Què fem?
Per altra banda, al grup que està doblant el tràiler de Zootròpolis li sorgeix un dubte: com podem traduir una frase feta? D’aquesta conversa destaco, d’una banda, l’acompanyament a l’alumnat per resoldre les seves inquietuds a través dels sabers de què disposa i, de l’altra, la importància de fer preguntes que convidin a verbalitzar el nou saber adquirit.
El grup d’alumnes sol·licita l’ajuda de la mestra per resoldre un dubte:
Alumne 1: “Com es diu en un no res en castellà?”
Alumne 2: “En un no nada no queda bé.”
Mestra: “Què podem fer per saber-ho?”
Alumne 1: “Buscar-ho al traductor de Google?”
Busquen al traductor de Google, però la resposta és “en una nada”. Els alumnes se sorprenen.
Alumne 3: “Crec que això no és correcte.”
Mestra: “Hi ha alguna expressió, alguna frase feta en català, que s’assembli a aquesta oració?”
(Després d’uns segons de pensar)
Alumne 2: “En un tres i no res?”
La mestra proposa buscar aquesta expressió al mateix traductor. Resposta: “en un santiamén”.
Alumne 4: “I què vol dir això?”
Mestra: “Busquem-ho!”
Busquen el significat de santiamén al cercador de Google i troben una resposta que els convenç: “Coloquial. Período de tiempo muy breve”.
Mestra: “Però creieu que si busquem aquesta paraula al diccionari sortirà?”
L’alumnat dubta i decideixen buscar-ho. Aprofito per ensenyar el diccionari en línia de la RAE i busquen santiamén. Troben la resposta que desitjaven: “loc. adv. coloq. En un instante”.
Per què ho fem?
Ho hem comentat més amunt: qui tradueix traeix, perquè cada llengua retalla d’una manera diferent la realitat. L’expressió en un tres i no res, no té una correspondència exacta en castellà, és per això que la mestra planteja una altra pregunta focalitzada (“què podem fer per saber-ho?”) perquè els alumnes pensin quin recurs poden utilitzar.
El camí curt és sempre el millor?
En un no nada és una traducció literal. Un alumne manifesta: “Crec que això no és correcte”. El verb en primera persona crec indica que aquest alumne té dubtes. Davant d’aquesta situació, la mestra proposa buscar expressions sinònimes, però en català, en un tres i no res els porta a una expressió castellana d’arrel religiosa (en un santiamén) que l’alumnat desconeix.
El pas següent és la consulta del diccionari, una consulta que els porta a resoldre l’interrogant inicial, de manera que en un no res l’acabaran traduint per en un instante. És important valorar el resultat final, però també és important tenir en compte que al llarg d’aquest breu recorregut han sorgit diversos dubtes relacionats amb les equivalències semàntiques entre dues llengües que els nois i noies han pogut resoldre gràcies a l’ajut de la mestra. El procés d’aprendre requereix valorar què aporta cada camí, i en aquest cas queda clar que el més curt no és el millor.
Què fem?
Una vegada fets els guions de cada grup, es revisen amb la llista de comprovació que vam crear arran de l’entrevista al doblador.
Després, cada grup fa el doblatge del seu tràiler. És molt important tenir present la distribució dels espais de l’escola perquè el doblatge es pugui fer amb les condicions òptimes. Alhora, és molt beneficiós poder aprofitar aquells moments en què hi ha codocència per a una gestió de l’aula més bona.
Per què ho fem?
I l’avaluació?
Avaluar sempre comporta emetre un judici. Però en el cas d’un procés d’aprenentatge el judici ha d’estar d’acord amb uns criteris pautats i pactats. La llista de comprovació compleix aquesta funció, atès que és un punt de referència, creat al llarg del procés, que mestra i alumnes faran servir per emetre valoracions, per fonamentar el seu judici.