Què fem?
Aquest any a sisè de primària estudiarem el territori espanyol. Per fer-ho, decideixo proposar a l’alumnat que per parelles s’especialitzi en una comunitat o ciutat autònoma.
Compartiran els aprenentatges en una exposició oral per a la resta de companys i companyes.
Per què ho fem?
Hem de partir sempre de l’interès de l’alumnat?
En aquest cas, la mestra no ho fa. El terme “estudiarem” no sembla obert a gaires negociacions. Hi ha un tema previst a la programació del centre i s’ha de tractar. L’important és crear interès, i això només s’aconsegueix quan s’implica l’alumnat en l’objecte d’estudi. En aquest cas, la mestra traspassarà la responsabilitat de l’exposició del tema als alumnes.
El treball per parelles facilita que cada nen o nena sigui conscient del que se n’espera i que, en conseqüència, assumeixi més responsabilitats.
Què fem?
Crec que és important indicar els apartats que han d’aparèixer a l’exposició. Per això proposo:
- La ubicació dins del territori espanyol i la divisió en províncies (si en té).
- La capital i les poblacions destacades.
- Dades de població i densitat.
- Aspectes de relleu i aigües.
- Dades de les activitats econòmiques.
- Aspectes de patrimoni cultural (festes, gastronomia...).
Un cop argumentat i aclarit cada un dels apartats, proposen fer esment d’una persona coneguda que hagi nascut en aquella comunitat autònoma. Em sembla molt bona idea; per tant, l’afegim a aquest índex inicial.
Per què ho fem?
Com s’inicia la construcció d’un text?
El tema que tractarem no ha estat objecte de discussió, com tampoc ho ha estat el guió per estudiar-lo. Si bé la mestra no fa gaires concessions en aquest primer moment del procés d’aprenentatge, el que sí que fa és establir de manera clara el que anomenem paràmetres de la situació comunicativa, ja que l’alumnat té clares des d’un inici tres qüestions molt importants: de què ha de parlar, com ha d’organitzar el text (sigui oral o escrit) i a qui s’adreçarà. Abans d’elaborar un text per als altres cal poder donar resposta aquests interrogants:
- A qui ens adrecem?
- Què li volem exposar?
- Amb quin propòsit?
Què fem?
Creo un guió amb els aspectes acordats i el reparteixo. Aprofito per recordar, en aquest mateix guió, que poden utilitzar algunes eines digitals que ja coneixen.
Abans d’iniciar la recerca d’informació, considero de gran importància tenir una conversa sobre les possibles fonts fiables on poder trobar informació. Acordem que si la recerca es fa per internet, el millor és buscar en webs oficials d’aquestes comunitats autònomes i contrastar la informació que es trobi amb més d’un web. També poden utilitzar llibres o revistes que els puguin ser d’interès.
La informació recopilada la recullen en un full on hi ha una taula amb dues columnes: la de l’esquerra porta per títol Com ho diuen? i la de la dreta Com ho puc dir?. No m’interessa que aprenguin de memòria el que han llegit, sinó que ho diguin amb les seves paraules.
Per què ho fem?
Cada parella sap què ha de fer i la manera d’aconseguir-ho; també sap quina és la seva responsabilitat en un projecte que és col·lectiu. El pas següent és accedir a la informació.
Cal orientar l’accés a les fonts d’informació?
Una de les qüestions que han canviat de manera radical en els darrers temps és la facilitat que hi ha per accedir a moltes fonts d’informació. El llibre de text, en cas que en tinguin, en pot ser una, però internet i la intel·ligència artificial obren unes possibilitats que l’equip docent ha d’explorar per poder ensenyar a utilitzar-les.
La mestra adverteix sobre la falta de fiabilitat d’algunes fonts i indica la importància de contrastar la informació. El contrast, la capacitat de captar semblances i diferències entre dues fonts d’informació, és una habilitat cognitiva que l’alumnat ha d’adquirir.
Un cop ja han dut a terme el procés de filtrar la informació fan un altre pas molt important: reformular-la. No hi ha un bon aprenentatge si aquest no es pot formular amb paraules pròpies.
Lectura, escriptura i oralitat es complementen per aconseguir un propòsit.
Què fem?
Durant la recerca d’informació, m’adono que hi ha grups que la fan de manera molt superficial. Per exemple, el grup d’Astúries té molt clar que un dels plats típics de la gastronomia asturiana és la fabada, però quan els pregunto pels ingredients d’aquest plat, no els saben. Per això, crec que és important remarcar amb tot el grup que han de convertir-se en experts de cada un dels temes que tractin, que n’han de conèixer bé el contingut i estar en condicions de poder respondre a qualsevol pregunta que els altres companys i companyes puguin plantejar.
Amb l’objectiu d’ajudar els nois i noies a convertir-se en experts sobre el tema, decideixo que tots els grups escriguin un full amb preguntes que els alumnes que escoltin hauran de respondre.
Les preguntes poden ser obertes o d’elecció múltiple. Crec que així la resta de l’alumnat també prestarà més atenció i l’aprenentatge serà més enriquidor.
Per què ho fem?
Quan preparem una exposició oral, com podem millorar la implicació dels receptors i dels emissors?
L’alumnat desdobla el seu rol, ja que actua, per indicació de la mestra, com a emissor i com a receptor. L’important no és només saber què han de dir, sinó saber exposar el missatge en funció de la situació comunicativa.
En aquest sentit, és clau preveure les preguntes que els poden ajudar a reflexionar sobre el que se sap. Preparar les preguntes que es faran requereix focalitzar els punts més rellevants de la informació transmesa. A més, escriure les preguntes ajuda a primfilar aquests punts destacats.
És el mateix alumnat qui promou una escolta activa, ja que l’actitud de qui escolta no és la mateixa quan sap que més endavant l’emissor l’interpel·larà.
La mestra fa possible que emissors i receptors adquireixin un compromís amb el missatge.
Què fem?
Quan els grups van acabant, comencen a practicar l’exposició. En aquest moment passo per cada grup per explicar que a l’hora de l’exposició el text escrit només els pot servir de guió, que no podran llegir.
Em plantegen alguns neguits: “És que quan em toca a mi parlo molt de pressa” o “no sé què fer amb les mans”. Per això, decideixo tenir una conversa amb l’alumnat per fer una llista d’aspectes que hauran de tenir en compte a l’hora de fer l’exposició.
Dividim aquests aspectes en tres grups: els relacionats amb el contingut, els que tenen a veure amb el suport visual i els relatius a l’actitud. Pel que fa al contingut, explico la importància que té la introducció, que cal crear interès; explico que el contingut ha de ser clar i que s’ha d’explicar de manera ordenada; quan tractem sobre l’actitud, fem referència a la manera de situar-se i moure’s en l’espai i a la gestualitat.
La conversa i de la concreció posterior ens ajuden a elaborar una rúbrica, que servirà com a instrument perquè els receptors valorin les exposicions.
Per què ho fem?
Parlar en públic no és senzill. En una conferència sempre es posa en risc la imatge pròpia, i per això és important reflexionar sobre alguna de les característiques bàsiques d’aquesta situació comunicativa.
La manera de fer una exposició és també un contingut d’aprenentatge?
Si ens atenim a com actua la mestra quan detecta que ja no és el contingut, sinó la mateixa manera d’exposar-lo el que neguiteja l’alumnat, no podem fer altra cosa que respondre a l’interrogant amb una afirmació.
Els clàssics ja apuntaven el que aquí la mestra explica a l’alumnat. Quan es fa una conferència és important pensar en l’inici (exordi), moment en què s’ha de captar l’atenció del públic, crear interès per l’exposició. Mentre es desenvolupa el tema s’ha de transmetre tranquil·litat i seguretat amb la veu i amb el gest i, evidentment, amb una explicació clara del contingut. A més, s’ha de pensar, com indica la mestra, en uns suports visuals atractius, sense gaire lletra. El tancament comporta resumir el que s’ha dit i, si convé, deixar un espai per a possibles intervencions.
En aquest cas, les intervencions posteriors ajuden a elaborar una rúbrica, amb la qual cosa els criteris d’avaluació es construeixen en el mateix moment en què es fa l’activitat i així els pot entendre, assumir i compartir tot l’alumnat.
Què fem?
Un cop acabat el procés, recollim tot el material que s’ha fet servir, també recollim les respostes a les preguntes que han escrit els qui han escoltat i les valoracions que aquests han fet dels diversos apartats de l’exposició.
Per què ho fem?
De nou, el contrast de punts de vista diferents esdevé un dels recursos més importants per comprendre com ha de funcionar una situació comunicativa.