Sabers del currículum

5.2 Aplicació de la tecnologia sostenible. Valoració crítica de la contribució a la consecució dels objectius de desenvolupament sostenible. [G]

Sabers concretats

• Anàlisi crítica des de la perspectiva de l’impacte social i ambiental del disseny de tecnologies actuals i emergents. [ESS]
• Elaboració de propostes de millora o d’alternatives a solucions actuals des d’una perspectiva de tecnologia sostenible.

Justificació de la proposta

Aquesta activitat converteix el taller en un laboratori d’ecodisseny, per respondre directament a la necessitat de crear alternatives a solucions actuals des d’una perspectiva de tecnologia sostenible (CE4). L’alumnat aplica el concepte de reciclatge i reutilització creativa mitjançant processos de manufactura, i aprèn així a valorar críticament l’impacte del cicle de vida dels materials (plàstics) i la seva contribució assolir els ODS (especialment l’ODS 12: Producció i consum responsables). La part pràctica de reutilitzar plàstics comuns reforça l’aprenentatge amb materials tangibles i accessibles.

Descripció de l’activitat

L’activitat se centra en el redisseny d’un objecte d’un sol ús o d’un residu plàstic per donar-li una funció nova i duradora.

L’alumnat comença analitzant el cicle de vida d’un producte de plàstic d’ús comú (p. ex.: una ampolla de PET, un recipient de PP). Es debaten els ODS rellevants i els problemes ambientals que generen aquests materials (contaminació marina, microplàstics). Es fa una anàlisi de l’impacte social i ambiental de la producció vs. la reutilització de plàstics. Se selecciona un objecte d’un sol ús com a punt de partida per al redisseny.

Els grups n’elaboren una proposta de millora o una alternativa. L’objectiu és aplicar la metodologia del Cradle-to-Cradle (del bressol al bressol) a petita escala: assegurar que el material no es converteix en residu, sinó en un nou recurs. S’ha de seleccionar un tipus de plàstic de rebuig (ampolles, tapes, envasos) i dissenyar un nou objecte funcional per a l’aula o la llar (p. ex.: un organitzador de material, una jardinera de reg automàtic, un suport per a mòbil). S’ha d’argumentar la proposta des de la perspectiva de l’estalvi de matèria primera i l’allargament de la vida útil.

Per acabar, hi ha una fase de taller. Els grups utilitzen els plàstics recollits i les eines del taller per transformar-los segons el disseny. Es poden utilitzar tècniques de tall (amb cúter de seguretat o serra de calar), unió (adhesius, cargols) o, si el taller ho permet, tècniques de termoformat senzill (amb pistola de calor) per canviar la forma dels plàstics reutilitzats (p. ex.: la base d’una ampolla). El producte final no només ha de ser funcional, sinó que s’ha d’acompanyar d’una etiqueta d’ecodisseny que indiqui quin material original s’ha utilitzat i quant de residu s’ha evitat.

L’activitat conclou amb la presentació de l’objecte, durant la qual s’ha de justificar tècnicament i ecològicament per què la seva solució representa una millora sostenible respecte a l’alternativa comercial o al destí final (abocador).

Recomanacions

El risc més gran és la seguretat. Si l’alumnat porta els materials de casa, hi ha la possibilitat que els plàstics estiguin bruts, tinguin vores perilloses o siguin de tipus químicament inestable o inadequat per a les eines del taller (p. ex.: amb pistola de calor). Cal protocol·litzar la recollida i la preparació dels materials de manera estricta, limitant l’activitat a un o dos tipus de plàstics identificables i segurs (PET d’ampolles o HDPE de flascons de detergent). El professorat ha de fer una inspecció prèvia obligatòria de tots els materials, i assegurar-ne la neteja i el sanejament de vores abans de permetre l’ús de qualsevol eina de taller. Si el risc és alt, el professorat ha de proporcionar el material residual net i preparat.

L’alumnat pot centrar-se en la creativitat o l’aspecte estètic (confondre reutilització amb decoració) sense complir els criteris d’ecodisseny de funcionalitat i durabilitat. La proposta de millora pot ser tècnicament feble. Cal exigir una justificació tècnica explícita de la funció i la durabilitat. El disseny ha de resoldre una necessitat real. El o la docent pot introduir una matriu d’ecodisseny simplificada, que l’alumnat haurà de reomplir abans de la manufactura. Aquesta matriu haurà de puntuar objectivament l’estalvi de material, la durabilitat prevista del nou objecte i la seva funcionalitat (p. ex.: capacitat de càrrega o d’emmagatzematge). Això assegura que la solució es basarà en criteris d’enginyeria sostenible.

Hi ha el risc és que l’activitat es quedi en el treball manual, sense connectar amb l’anàlisi crítica. Cal dedicar temps explícit a la fase de síntesi i l’etiqueta d’ecodisseny. El professorat ha de forçar l’alumnat a quantificar l’estalvi (encara que sigui de manera aproximada: Quants grams de plàstic verge hem evitat comprar?) i a argumentar a quin ODS contribueix el seu projecte i per què. La presentació final no pot ser només de l’objecte, sinó de la seva petjada ecològica reduïda i la seva declaració d’intencions sostenible.