Què fem?

1. Establim les condicions

Iniciem la pràctica amb un espai d’escalfament corporal per crear un bon clima d’aula (per exemple, el joc de “l’escultor i el fang”, en què un infant es deixa moure suaument per un altre). 

Tot seguit, projectem exemples de la coreògrafa Pina Bausch per visualitzar com un gest quotidià es pot transformar en expressió artística i introduïm el treball d’Augusto Boal amb el Teatre de l’Oprimit. 

Abans d’entrar en la creació, establim un acord de seguretat emocional i física: acordem treballar exclusivament aquells conflictes segurs (exclusió en un joc, burles per un error, abús de lideratge en un treball) que puguem abordar amb aquell grup, cuidem el vocabulari i establim com a protocol demanar sempre consentiment abans de tocar o modelar el cos d’una altra persona.

Per què ho fem?

Com creem un espai de confiança? 

És important establir un marc de confiança previ per al benestar emocional de l’alumnat. Amb l’acord de seguretat volem educar en el consentiment i el respecte pel cos de l’altre, i expliquem com podem posar límits i donar espai per escoltar-los. 

D’altra banda, l’escalfament i el referent visual de Pina Bausch pretenen donar la seguretat que qualsevol infant pot participar-hi: els demostra que l’expressió artística no requereix una tècnica de dansa prèvia, sinó que qualsevol cos i qualsevol gest poden ser vàlids per comunicar idees complexes. 

Aprofitar el treball escènic per abordar l’evolució dels conflictes ens permet treballar-los en grup cercant possibles resolucions.

Què fem?

2. Explorem els gestos del conflicte 

Dividim l’aula en quatre grups. Cada grup consensua un microconflicte diferent per treballar. 

Comencem amb una exploració individual guiada per la “pregunta Pina” (Quin gest fas amb el teu cos quan sents frustració per aquesta situació?). 

A continuació, els integrants del grup uneixen tots aquests gestos individuals i els modifiquen per construir, plegats, una “fotografia viva” (estàtua grupal) que representi amb claredat el moment de màxim conflicte.

Per què ho fem?

Per què aquests referents i no uns altres? 

La proposta se sustenta en dos grans pilars que donen sentit a tot el procés d’aprenentatge. D’una banda, ens basem en Pina Bausch (“No m’interessa com es mouen les persones, sinó què les mou”) per democratitzar el moviment i centrar-nos en l’emoció com a motor creatiu. D’altra banda, recorrem al teatre imatge d’Augusto Boal, que concep l’art com un laboratori de resolució de conflictes, un “assaig per a la vida real”. 

En portar aquests referents a l’aula, transformem una activitat estètica en una eina d’intervenció social, en què els infants entrenen de manera pràctica i segura l’empatia i la mediació.

Què fem?

3. Transició del conflicte a la resolució 

Iniciem un procés d’experimentació creuada. Un grup presenta el seu esbós d’estàtua a un altre grup observador, que en fa una “lectura cega” (“Què s’entén?”, “Qui té el poder aquí?”). A partir d’aquest retorn, el grup creador poleix la imatge. 

Tot seguit, utilitzant la tècnica de Boal, el grup observador fa d’escultor: modifica físicament les postures, les distàncies i les mirades de l’estàtua del conflicte per buscar i proposar diverses alternatives de resolució (cooperació, perdó, canvi de rols). 

Un cop acordada la resolució, cada grup assaja les transicions per connectar el conflicte i la mediació, experimentant amb la càmera lenta o la repetició de moviments en bucle. 

Una forma d’aprofundir-hi pot ser crear una imatge anterior al conflicte, per preguntar-nos què ens ha portat fins al moment màxim de la situació.

Per què ho fem?

Tothom ha de fer el mateix? 

Tot i que tots els grups segueixen la mateixa estructura, l’aprenentatge requereix diversitat de solucions i promoure el pensament divergent. 

El retorn entre grups funciona com una autèntica avaluació formativa: els infants descobreixen que modificar el ritme d’una transició o canviar l’angle d’una mirada transforma completament el missatge comunicat. 

Aquest espai de presa de decisions estètiques compartides consolida el consens i els demostra que no hi ha una única manera correcta de resoldre un problema, sinó múltiples alternatives basades en l’escolta i la mediació.

Què fem?

4. Dibuixem el tríptic del conflicte 

Abans de tancar les escenes de manera definitiva i gravar-les, podem introduir el llenguatge plàstic inspirant-nos en la figura de Rolf Borzik (el dibuixant i escenògraf històric de la companyia de Pina Bausch, que esbossava constantment els cossos i l’espai durant els assajos). 

Cada grup elabora un guió il·lustrat o croquis del seu tríptic (abans, conflicte, mediació). En aquest dibuix previ, l’alumnat ha de plasmar la composició visual de la seva performance, el que han experimentat amb el cos: a quina distància estan els cossos (proxèmica), en quins nivells se situen (qui és a terra, qui dret) i on recau el focus d’atenció. També ha de planificar els futurs enquadraments de la càmera (plans generals o plans detall).

Per què ho fem?

Per què passem a dibuix el treball corporal? 

Traduir l’experiència corporal (tridimensional) a un dibuix sobre paper (bidimensional) obliga l’alumnat a reflexionar de manera molt conscient sobre la composició, la proporció i l’espai a través del llenguatge plàstic. 

Conèixer la figura de Borzik permet als infants entendre que l’art contemporani és profundament interdisciplinari: el dibuix previ no és un simple tràmit acadèmic, sinó una eina de planificació fonamental per pensar la posada en escena, ordenar les idees col·lectives i assegurar-se que el missatge del conflicte s’entendrà visualment abans de passar a l’acció audiovisual.

Què fem?

5. Componem una performance conjunta 

Cada grup afegeix una banda sonora a la seva escena utilitzant la veu, percussió corporal, objectes i els instruments disponibles. 

Experimenten amb el tempo, el timbre, la intensitat, els silencis, etc. Per subratllar els diferents moments, fem servir la tensió del conflicte i la calma de la resolució. 

Finalment, unim la feina de tots quatre grups per crear una única performance conjunta. De manera encadenada, es representen els quatre conflictes i les seves respectives resolucions visuals i sonores. 

Aquesta peça col·lectiva s’enregistra en vídeo, prenent decisions sobre els enquadraments de càmera (plans generals, plans detall) per emfatitzar allò que l’alumnat vol destacar seguint les indicacions dels guions il·lustrats dibuixats.

Per què ho fem?

Per a què serveixen les arts? 

Més enllà del gaudi estètic, les arts funcionen aquí com un simulador segur per pensar el món. 

Podem explicitar que la producció final no és una obra de teatre clàssica amb diàlegs, sinó una performance en què el llenguatge corporal i sonor actuen com a únics vehicles narratius. 

Aquest procés afavoreix que l’aula esdevingui un entorn per visibilitzar les friccions quotidianes i assajar respostes pacífiques, i empoderar l’alumnat per traslladar aquestes resolucions artístiques a la convivència real del centre.

Què fem?

6. Accions encadenades amb música

 Un cop hem construït l’animal, assagem la seqüència d’accions que hem creat. En aquest moment també escollim la peça musical, entre les que hem escoltat anteriorment, que millor s’adapta al seu caràcter.

Per què ho fem?

Quin aprenentatge hi ha entrellaçant cos i música?

En aquest moment utilitzem el cos per explorar resultats. La música ens torna a connectar amb les emocions i amb la percepció dels arquetips.

Escollir quin fragment musical representarà el nostre animal implica un procés de reflexió i anàlisi i de consens dins del grup. Estem donant personalitat a la criatura creada.

Cal trobar coherència entre la proposta corporal i la música triada, fet que requereix observació, escolta i pensament lògic. Comprendre per què proposem una determinada combinació entre cos i música també és un procés d’aprenentatge significatiu.

Què fem?

7. Visionament, valoració i tancament 

Visionem conjuntament el vídeo de la performance final. 

Demanem a cada grup que redacti una breu “nota d’intencions”, un text on documentin i justifiquin per què han pres determinades decisions corporals i musicals per explicar la seva resolució. 

Tanquem la proposta compartint als textos de cada grup en una conversa grupal per reflexionar sobre com l’experimentació, l’assaig i l’opinió dels companys i companyes han millorat la idea inicial.

Per què ho fem?

I si no fem la conversa final? 

La reflexió final i el visionament del vídeo són el pas definitiu per a la metacognició. 

Si s’omet aquest espai, l’activitat corre el risc de quedar-se en un mer joc expressiu o en l’anècdota d’haver-se gravat en vídeo. 

Fer l’anàlisi explícita del procés permet a l’alumnat prendre consciència dels aprenentatges adquirits (tant artístics com emocionals i relacionals), per ajudar-los a caminar cap a l’autoregulació i consolidar l’esperit crític.