[Geo 1] Hi ha roques que provenen d’orígens diferents.

[Geo 2] El tipus de roca condiciona les formes del relleu.

[Geo 3] No totes les roques es comporten igual ni tenen les mateixes característiques.

[Geo 4] Molts dels materials dels objectes quotidians provenen de la geosfera i s’extreuen de les mines.

[Geo 5] L’explotació i l’ús dels recursos minerals i energètics contaminen i són font de conflictes bèl·lics.

[Geo 6] Un mineral és una substància d’origen natural, sòlida, inorgànica, de composició química definida i estructura ordenada.

[Geo 7] Una roca és un material d’origen natural format essencialment per minerals.

[Geo 8] Cada tipus de roca i de mineral té unes característiques concretes que en determinen les propietats.

[Geo 9] Els materials de la geosfera són la font de materials (recursos) per a la construcció d’objectes manufacturats i per a l’obtenció d’energia.

[Geo 10] L’extracció de recursos energètics i minerals sempre porta associat un impacte ambiental i controlar-la porta associats conflictes socials, polítics i econòmics. El control dels recursos naturals és el causant d’un gran nombre de conflictes entre països i és un dels components principals dels conflictes bèl·lics.

[Geo 11] Els recursos minerals i energètics es troben distribuïts de manera desigual per l’escorça terrestre, són finits i no renovables, cosa que fa que puguin patir processos d’esgotament i escassetat, com està passant en el cas del petroli.

[Geo 12] El model d’aprofitament dels recursos minerals i energètics és indissociable d’un model de societat. Els recursos naturals són un bé comú: tothom hi ha de tenir accés i té el deure de fer-ne un bon ús. La nostra actitud i la nostra presa de decisions en relació amb el consum poden reduir el malbaratament de recursos.

[Geo 13] Qualsevol mena de roca pot esdevenir-ne una altra en funció de les condicions de pressió i temperatura a les quals se sotmet o de l’acció dels agents atmosfèrics (cicle de les roques). Així doncs, la quantitat total de material es manté igual a mesura que en canvien les formes: els àtoms són els mateixos, però s’uneixen i s’organitzen de formes diferents (si ja s’ha treballat el model de partícula).

[Geo 14] Els processos que pateixen les roques per canvis de pressió o temperatura són conseqüència de la dinàmica interna de la Terra.

[Geo 15] Els processos que pateixen les roques per canvis originats pels agents atmosfèrics (meteorització i erosió, transport i sedimentació) són conseqüència de la dinàmica externa de la Terra.

[Geo 16] En augmentar la pressió i la temperatura, totes les roques es poden transformar en estat sòlid a una roca metamòrfica (metamorfisme). Les roques metamòrfiques provenen de la transformació textural i mineral en l’estat sòlid de qualsevol altra mena de roca (ígnia, sedimentària, metamòrfica) a l’interior de la Terra per causa de la variació de la temperatura i la pressió.

[Geo 17] Si la temperatura i la pressió són prou altes per fondre la roca, es formarà una roca ígnia. Així, les roques ígnies són les que es formen per la consolidació d’un magma.

[Geo 18] Totes les roques poden convertir-se en sediments a partir de l’erosió. Si arriben a una conca sedimentària continental o marina, es poden transformar en roques sedimentàries per la pressió de les capes d’altres sediments. Així doncs, les roques sedimentàries estan formades per l’acumulació de fragments de roques anteriors o per precipitació. A vegades inclouen restes d’éssers vius o d’estructures construïdes pels éssers vius (fòssils; per exemple, el corall).

[Geo 19] Hi ha una varietat de diferents formes de relleu a la superfície de la Terra (costes, rius, muntanyes, deltes, valls…).

[Geo 20] La Terra es va formar primer en estat fos i des d’aquell moment es va refredant, cosa que fa que la majoria de les seves capes ja siguin sòlides, és per això que l’interior de la Terra és calent.

[Geo 21] La Terra no és homogènia, està formada per diferents capes, de diferents propietats físiques i químiques. Les capes que componen l’interior de la Terra reben el nom d’escorça, mantell i nucli. El nucli extern es troba en estat líquid.

[Geo 22] Per conèixer l’estructura interna de la Terra cal fer servir diversos mètodes: en la part més superficial podem fer servir mètodes directes, però la major part de l’interior de la Terra cal estudiar-la amb mètodes indirectes, tenint en compte les propietats fisicoquímiques dels materials. Són exemples de mètodes indirectes: ones sísmiques, i sismògrafs, geomagnetisme, gravetat, meteorits.

[Geo 23] El moviment lent del material dins de la Terra és el resultat de la calor que surt de l’interior profund i de l’acció de les forces gravitatòries sobre regions de densitat diferent.

[Geo 24] El flux de calor i el moviment del material a la Terra provoquen terratrèmols i erupcions volcàniques i creen muntanyes i conques. Alguns canvis a la superfície de la Terra són bruscos (com els terratrèmols i les erupcions volcàniques), mentre que d’altres es produeixen molt lentament (com l’elevació i la disminució de les muntanyes per l’erosió).

[Geo 25] La teoria de la tectònica de plaques proporciona una explicació per a una gran varietat de fenòmens aparentment no relacionats. Segons aquesta, la concordança de les costes i les similituds en els tipus de roques i les formes de vida suggereixen que els continents actuals són parts separades del que fa molt de temps era un únic continent.

[Geo 26] L’escorça i una part del mantell superior de la Terra formen les plaques tectòniques.

[Geo 27] Les plaques es mouen molt lentament (aquest moviment varia entre mil·límetres i centímetres a l’any), i els seus límits poden ser convergents, divergents o transformants. Les plaques convergeixen entre elles en alguns llocs o se separen en d’altres. Algunes plaques oceàniques poden enfonsar-se i lliscar sota les plaques continentals o d’altres plaques oceàniques (si s’han treballat la densitat i la força de la gravetat, se’n poden discutir les causes; si no, es pot treballar qualitativament). Quan les plaques convergeixen poden plegar-se i formar serralades (els plecs i les falles són estructures associades a aquest fenomen a escala local).

[Geo 28] Una roca en superfície pateix unes transformacions causades per la interacció entre la geosfera, la hidrosfera, l’atmosfera i la biosfera anomenades meteorització i que condueixen a la formació del sòl. Cada agent extern crea unes formes característiques del relleu; per exemple, les valls dominades per rius tenen forma de V i les valls modelades per glaceres tenen forma de U.

[Geo 29] L’acció dels agents externs (aigua, gel i vent) tendeix a destruir el relleu existent, ja que el material erosionat tendeix a ser transportat a favor de la força de la gravetat.

[Geo 30] Les plaques tectòniques es creen, es desplacen i es destrueixen (xocant o separant-se entre elles) per efecte de la gravetat i de la seva pròpia densitat. Les parts més denses de les escorces oceàniques s’enfonsen cap al mantell arrossegant tota la placa i generant espais on pot sortir el magma i formar placa nova.

[Geo 31] Sota les conques oceàniques, a les dorsals oceàniques, la roca fosa pot sortir entre plaques que se separen per crear un fons oceànic nou per efecte de la separació entre plaques.

[Geo 32] La distribució dels terratrèmols i els volcans defineixen els límits de les plaques tectòniques. La magnitud dels terratrèmols, el tipus de vulcanisme i la recurrència d’ambdós fenòmens estan condicionats pel tipus de límit entre les plaques tectòniques. L’activitat volcànica al llarg del fons oceànic pot formar muntanyes submarines. Quan superen el nivell del mar, formen illes volcàniques.

[Geo 33] El risc a causa d’un fenomen natural depèn de la perillositat del fenomen, de l’exposició al dit fenomen i del grau de resistència que s’hi tingui (vulnerabilitat). La perillositat d’un fenomen natural depèn de la magnitud i la recurrència del fenomen en qüestió. Hi ha riscos naturals causats per fenòmens geològics externs (esllavissades, inundacions, allaus...) i d’altres causats per fenòmens interns (terratrèmols, vulcanismes...).

[Geo 34] Els processos geològics es produeixen en escales temporals i espacials molt diverses. Molt sovint, en escales temporals molt superiors a la història humana. La disposició relativa entre les diferents capes de materials (estrats i estructures tectòniques) i la presència de fòssils són evidències que ens ajuden a mesurar aquestes escales temporals i establir l’ordre temporal d’aquests esdeveniments.

[Geo 35] Perquè un recurs mineral no energètic sigui explotable econòmicament cal que estigui concentrat en l’escorça terrestre, en el que anomenem un jaciment. Les reserves són els recursos potencialment utilitzables en les condicions tècniques i econòmiques actuals.

[Geo 36] Els indrets de l’escorça terrestre on hi ha jaciments explotables necessaris per al nostre model social són escassos i estan distribuïts de forma desigual. Aquests recursos no són renovables i explotar-los provoca grans impactes ambientals. Això té grans implicacions socioeconòmiques.

[Geo 37] L’origen de l’univers es pot explicar a través de la teoria del Big Bang, segons la qual l’univers té uns 13.800 milions d’anys i està en constant expansió. En el seu origen, tota la matèria que compon l’univers estava condensada en un espai molt reduït.

[Geo 38] El sistema solar està format per vuit planetes de diferent mida, composició i superfície. Es mouen al voltant del Sol en òrbites circulars properes. Alguns planetes tenen llunes i anells de partícules de roca i gel orbitant al seu voltant. Algun d’aquests planetes i llunes mostren evidències d’activitat geològica.

[Geo 39] El sistema solar és un dels molts sistemes estel·lars que componen l’univers i pertany a la galàxia anomenada Via Làctia. Aquests sistemes estel·lars diferents varien en mida i composició respecte dels planetes i els asteroides, i tots ells s’agrupen en galàxies. A l’univers hi ha milions de galàxies. En els planetes propers al Sol (Mercuri, Venus, Terra i Mart) els elements més lleugers van ser arrossegats o evaporats per la radiació del Sol. En els planetes exteriors (Júpiter, Saturn, Urà i Neptú) els elements més lleugers encara hi són presents. 

[Geo 40] La Terra és orbitada per una lluna, satèl·lits artificials i trossos de roca (runa). La Terra és un dels planetes que orbita al voltant del Sol. L’òrbita de la Lluna al voltant de la Terra és de vint-i-vuit dies, ja que canvia la part de la Lluna que és il·luminada pel Sol, i des de la Terra podem observar les diferents fases de la Lluna.

[Geo 41] Molts trossos de roca orbiten al voltant del Sol. Quan topen amb la Terra s’encenen i es desintegren per fricció a mesura que s’introdueixen en l’atmosfera. De vegades poden impactar amb la superfície de la Terra. Altres trossos de roca barrejats amb gel es desvien de la seva òrbita i s’apropen al Sol. La radiació del Sol desglaça els materials congelats i això dona lloc a una cua llarga i il·luminada.

[Geo 42] Podem veure un cos quan les ones de llum emeses o reflectides per aquest cos ens entren a l’ull. Els telescopis ens mostren més estrelles de les que veiem a ull nu; la superfície de la Lluna té molts cràters i muntanyes; el Sol té pics foscos. El moviment d’un objecte sempre és determinat per un altre objecte o punt; així doncs, la idea de moviment absolut o repòs és enganyosa.

[Geo 43] La Terra ha estat habitada per vida la major part del temps, ja que es creu que les cèl·lules van sorgir per primera vegada pocs milions d’anys després de la formació de la Terra. Les formes de vida més complexes van arribar passats uns quants milers de milions d’anys. Algunes de les primeres formes de vida van alliberar oxigen a l’atmosfera primitiva, fet que en va generar l’oxigenació. Els éssers vius estan formats per molècules orgàniques i inorgàniques, i el que els caracteritza és que tots venen d’una generació anterior, estan fets de cèl·lules, capten estímuls i generen respostes i intercanvien matèria i energia amb el medi, el qual, en conseqüència, modifiquen.

[Geo 44] A l’atmosfera de la Terra primitiva es van sintetitzar molècules orgàniques que van caure als oceans. Es creu que la vida a la Terra va començar com simples organismes unicel·lulars fa uns 4.000 milions d’anys. Les formes de vida més complexes van arribar al cap d’uns quants milers de milions d’anys. Algunes de les primeres formes de vida van alliberar oxigen a l’atmosfera primitiva, fet que en va generar l’oxigenació. Una vegada que les cèl·lules amb nuclis es van desenvolupar, fa mil milions d’anys, van evolucionar organismes multicel·lulars cada cop més complexos. Segons la teoria endosimbiòtica de Lynn Margulis, la cèl·lula eucariota es va originar per fusió simbiòtica de dos microorganismes. L’atmosfera primitiva de la Terra va permetre la formació de molècules orgàniques.

[Geo 45] Les primeres formes de vida eren unicel·lulars i anaeròbies.

[Geo 46] Hi ha diverses teories: síntesi abiòtica panspèrmia, endosimbiosi. Les primeres formes de vida eren unicel·lulars i anaeròbies, i algunes van generar oxigen com a subproducte. Les idees modernes sobre l’evolució proporcionen una explicació científica per a la història de la vida a la Terra tal com es descriu en el registre fòssil i en les similituds evidents dins de la diversitat d’organismes.

[Geo 47] L’astrobiologia estudia la possibilitat que hi hagi vida en altres llocs de l’univers. Els éssers vius estan formats per molècules orgàniques i inorgàniques, i el que els caracteritza és que tots venen d’una generació anterior, estan fets de cèl·lules, capten estímuls i generen respostes i intercanvien matèria i energia amb el medi, el qual, en conseqüència, modifiquen. Els microorganismes extremòfils (que viuen en ambients àcids, de gel, d’alta pressió, de radiació, etc.) ens ajuden a inferir com podria ser la vida en altres planetes. L’exploració espacial planteja qüestions ètiques i científiques.