[CH1] Totes les cèl·lules del cos han de rebre nutrients i oxigen per poder funcionar correctament (obtenir energia, crear i renovar les seves estructures, dur a terme reaccions metabòliques, etc.). Cal menjar i beure allò que les cèl·lules necessiten per funcionar de manera correcta. Qualsevol excés o mancança de nutrients que les cèl·lules necessiten implica que el cos ha d’activar mecanismes per equilibrar-lo, i generalment són mecanismes poc eficients (es fa una despesa excessiva d’altres nutrients).

[CH2] Els òrgans i els teixits són agrupacions de cèl·lules que desenvolupen una mateixa funció. A cada cèl·lula es duen a terme els processos necessaris per obtenir energia i matèria per poder fer les seves funcions, i es generen residus, que s’excreten.

[CH3] Totes les cèl·lules tenen una membrana que delimita un medi intern (el citoplasma) d’un d’extern i controla el que pot entrar i sortir de la cèl·lula.

[CH4] Per obtenir energia, les cèl·lules del cos combinen els nutrients amb l’oxigen, i es generen CO2 i ’altres residus, que són expulsats. Aquest procés, conegut com a respiració cel·lular, es du a terme a les mitocòndries, i s’efectua de la mateixa manera en les cèl·lules de la majoria dels éssers vius.

[CH5] De l’exterior agafem menjar, oxigen i aigua, i alliberem substàncies de rebuig en forma d’orina i diòxid de carboni. A partir dels aliments, els animals obtenen energia i materials per a la reparació i el creixement. Gràcies a la digestió, els aliments (sòlids o líquids) es converteixen en nutrients que poden passar a la sang quan arriben a les microvellositats intestinals. Gràcies a la ventilació pulmonar, l’oxigen atmosfèric entra al cos a través del nas o la boca i arriba als alvèols pulmonars. La femta és tot allò que hem menjat o begut i que no ha sigut absorbit a l’intestí.

[CH6] Els nutrients i l’aigua han de travessar la capa de cèl·lules de les microvellositats de l’intestí i la dels vasos per arribar al torrent sanguini. El medi intern del cos és el conjunt de líquids extracel·lulars que envolten les cèl·lules d’un organisme sense comunicació amb l’exterior (plasma intersticial, sang i limfa). La seva característica principal és una relativa constància homeostàtica.

[CH7] L’oxigen ha de travessar la fina capa de cèl·lules dels alvèols i la dels vasos per poder entrar-hi a dins.

[CH8] Per arribar a les cèl·lules, els nutrients, l’aigua i l’oxigen han de tornar a travessar la capa de cèl·lules que formen els vasos.

[CH9] Les reaccions que es donen a la cèl·lula produeixen residus (urea, CO2...), que són expulsats i arriben al medi extracel·lular. La urea i altres residus, després de passar als vasos limfàtics, entren als vasos sanguinis. Quan aquests residus arriben al ronyó han de travessar les capes de cèl·lules de les nefrones per poder anar cap a la bufeta i sortir a l’exterior.

[CH10] La sexualitat de les persones engloba moltes pràctiques i experiències vitals i té finalitats més enllà de la reproducció biològica. La ciència no pot emetre conclusions sobre àmbits subjectius que no tenen un fonament biològic, com per exemple la identitat sexual que cada persona sent. La identitat sexual de cada persona es construeix al llarg de la seva vida i és un sentiment subjectiu. El gènere és una construcció social i cultural i no té un fonament biològic. L’orientació sexual té a veure amb les persones cap a les quals orientem el nostre desig (afectivosexual) i no té cap correspondència lineal amb el gènere o la identitat sexual.

[CH11] Dels 23 parells de cromosomes que tenim les persones, el parell de cromosomes sexuals determina tradicionalment el sexe biològic (característiques anatòmiques, fisiològiques i hormonals). Generalment: XX —aparell genital femení— i —aparell genital masculí. Tot i això, la definició del que biològicament és un mascle i el que és una femella (productors d’espermatozous i d’òvuls, en la definició canònica, respectivament) no és tan clara o fàcil, ateses les alteracions que es poden observar entre la correspondència entre òrgans genitals, cromosomes i gens, hormones i aparell reproductor.

[CH12] La definició d’un embrió com a ésser viu i les conseqüències morals dels avortaments són una construcció ideològica sobre la qual la ciència no es pot posicionar.

[CH13] Els descendents s’assemblen als progenitors perquè la informació es transmet entre generacions a través del material genètic. Alguns organismes han heretat tota la informació d’un sol progenitor. D’altres són el resultat de dos progenitors. Quan només hi ha un progenitor, l’individu resultant (si no hi ha cap error) és exactament igual al progenitor (reproducció asexual). Quan l’individu nou és fruit de la unió de dues cèl·lules, hi ha variabilitat en els caràcters (reproducció sexual). Si ho mirem a escala cel·lular, totes les cèl·lules (tant si formen part d’individus pluricel·lulars com si són organismes unicel·lulars) es divideixen asexualment.

[CH14] A les cèl·lules reproductores dels individus que es reprodueixen sexualment, el material genètic s’ha de reduir a la meitat. D’aquesta manera, quan s’uneixi amb l’altra cèl·lula la quantitat de material genètic serà la igual que en les cèl·lules dels progenitors. Quan les cèl·lules s’han de dividir, l’ADN s’organitza en cromosomes. A l’espècie humana es formen 23 parells de cromosomes. D’aquests parells n’hi ha un que determina el sexe biològic de la persona.

[CH15] A totes les cèl·lules d’un individu hi ha el mateix material genètic, però no totes expressen el mateix. Un gen és una seqüència d’ADN que porta la informació per a una proteïna. Totes les cèl·lules tenen els mateixos gens, però no totes els expressen (no totes fabriquen les mateixes proteïnes).

[CH16] El cos humà és capaç de captar també estímuls interns (manca de glucosa, d’aigua, etc.) i externs gràcies a les neurones (cèl·lules pròpies del sistema nerviós). Les neurones estan repartides per tot el cos i poden ser cèl·lules molt llargues: poden tenir un extrem a qualsevol part del cos i l’altre, al sistema nerviós central (encèfal o medul·la), i viceversa. Les neurones que capten els estímuls externs s’agrupen amb altres cèl·lules formant els òrgans dels sentits. Les terminacions de les neurones (axons) d’una mateixa zona estan agrupades i protegides, i és el que coneixem com a nervis.

[CH17] Quan les neurones capten l’estímul alliberen un neurotransmissor, que és un estímul per a una altra neurona, que al seu torn també alliberarà una altra substància.

[CH18]. Hi ha neurones que tenen l’extrem receptor a l’encèfal i l’altre extrem, a un múscul o glàndula. Quan capten l’estímul, alliberen una substància que afecta les cèl·lules musculars (i provoquen variacions en el moviment) o glandulars (i provoquen variacions en l’excreció de substàncies).

[CH19] Les hormones són substàncies produïdes per glàndules que actuen com a estímuls per ’a altres cèl·lules. Són exemples d’hormones la insulina (produïda al pàncrees), que estimula l’entrada de la glucosa a les cèl·lules, i la testosterona (produïda als testicles i als ovaris), i que es relaciona amb l’aparició dels caràcters sexuals secundaris i la densitat òssia.

[CH20] La secreció de les hormones està controlada per mitjà de diversos mecanismes: neurotransmissors, altres hormones, nutrients, entre d’altres. El control hormonal és molt estricte: quan se n’activa la secreció també s’activen els mecanismes per aturar-la, de manera que la resposta pugui ser molt eficient.

[CH21] Totes les drogues, legals o no, són molt semblants a aquests neurotransmissors i, per tant, tenen un efecte sobre les neurones. Quan unes neurones determinades del cervell reben un estímul plaent o agradable s’allibera dopamina, una substància neurotransmissora que fa d’estímul d’altres neurones (les del sistema de recompensa). Quan això passa molt sovint (perquè es consumeixen drogues, per un alt consum de glúcids, per determinades conductes —gimnàs, mirar, porro, etc.—) s’arriba a canviar la quantitat de receptors que hi ha de dopamina, i aleshores cada vegada es necessita fer més sovint i amb més intensitat aquella conducta per tenir els nivells de dopamina que el cervell necessita. Com més se’n pren, més se n’acabarà necessitant.

[CH22] Totes les cèl·lules del cos tenen a la membrana una combinació de marcadors propis de cada persona.

[CH23] Al medi intern hi ha anticossos (molècules que trobem a la sang i al líquid que envolta les cèl·lules) que reconeixen els marcadors propis (i no s’hi uneixen) i els aliens (i s’hi uneixen per eliminar-los). Quan una persona necessita un òrgan, es busquen donants que tinguin a la membrana de les seves cèl·lules una combinació d’antígens semblant a la de la persona que el necessita. Un cop fet el trasplantament s’ha d’administrar medicació per evitar que les cèl·lules del sistema immunitari del receptor reconeguin com a aliè l’òrgan i el destrueixin. En el cas dels glòbuls vermells, tenen molts menys antígens a la membrana i, per això, per fer les transfusions, generalment, només es mira l’antigen Rh (+ o -) i el sistema ABO.

[CH24] Les barreres naturals (la pell, els teixits ciliats dels aparells reproductor i urinari, l’àcid clorhídric de l’estómac, les llàgrimes, etc.) són les que eviten que els microorganismes arribin al medi intern. La higiene és la manera d’evitar aquesta proliferació massiva de microorganismes que podria trencar l’equilibri de la barrera. Perquè siguin efectives, les barreres s’han de mantenir en equilibri amb les poblacions de microorganismes i en perfectes condicions (evitant trencaments). Quan els microorganismes entren dins del cos humà (el medi intern) és perquè han pogut travessar les barreres naturals (sigui perquè hi havia una ferida, per la picada d’un insecte, etc.). Així, la higiene del cos i del lloc on vivim o treballem evita no només el creixement descontrolat de microorganismes a les barreres, sinó que també disminueix el risc d’entrada de microorganismes en cas de trencament de les barreres.

[CH25] En la majoria dels casos, els microorganismes i els éssers humans poden coexistir. En ’altres casos, la coexistència no és possible i comporta la mort d’un dels dos.

[CH26] Quan les cèl·lules del sistema immunitari detecten marcadors que no ens són propis o danys cel·lulars (cèl·lules que s’han trencat), es desencadenen dos tipus de resposta.

[CH27] La resposta ràpida és inespecífica (no implica la producció d’anticossos). Es basa en la inflamació i la febre i l’activació de cèl·lules que destrueixen aquelles cèl·lules reconegudes com a alienes. Sempre que es produeix una lesió a qualsevol dels teixits del cos, sigui causada per bacteris, per traumatismes, per productes químics, per la calor, etc., es produeix la inflamació del teixit per bloquejar la zona lesionada i separar-la de la resta dels teixits. Els vasos es dilaten i es promou la sortida de substàncies dels vasos sanguinis.

[CH28] La resposta específica (més efectiva, però més lenta) implica que cèl·lules del sistema immunitari produeixen anticossos que reconeixen només un tipus d’antigen determinat. Aquest es fabriquen el primer cop que aquestes cèl·lules entren en contacte amb l’antigen, i si hi ha un segon contacte, en fabriquen molt més ràpid.

[CH29] La resposta específica és en la qual es basa el funcionament de les vacunes. Amb les vacunes, s’inocula al cos un microorganisme sense capacitat d’infecció (mort, atenuat o simplement una part del microorganisme), per aconseguir que les nostres cèl·lules de defensa reconeguin l’invasor i siguin capaces de crear memòria immunitària. D’aquesta manera, quan realment vegin aparèixer aquell microorganisme podran respondre de manera específica més ràpidament.

[CH30] Els antibiòtics només poden destruir bacteris. Hi ha antibiòtics específics per a un tipus determinat de bacteri i d’altres, d’ampli espectre, que poden atacar-ne més d’un.

[CH31] Només es pot saber si una infecció és vírica o bacteriana fent un cultiu, amb proves bioquímiques o d’anàlisi genètica. Els metges i metgesses ho poden inferir sabent quina és la situació epidemiològica del moment.

[CH32] Les malalties poden tenir orígens diferents. Hi ha molts factors que poden causar l’aparició d’una malaltia; aquests factors poden ser tant intrínsecs com extrínsecs al cos (la majoria de les malalties són conseqüència d’una combinació de factors intrínsecs i extrínsecs). Els factors poden ser infecciosos, genètics, traumàtics, socials, mediambientals, etc.